Usuario:Castellónenred/Página de Pruebas/Pintura gótica de la Corona de Aragón
La pintura gótica de la Corona de Aragón es la pintura realizada desde las últimas décadas del siglo XIII hasta finales del siglo XV en las tierras de la Corona. El foco de irradiación cultural en el siglo XIV fue Barcelona, en el siglo XV pasó a Valéncia.
Cuando se habla de arte gótico, se hace referéncia a un conjunto de manifestaciones que a memudo tienen poco en común a parte de un marco temporal. La pintura gótica de la Corona de Aragón dispone como trazos comunes:
- Una mayor independencia de la pintura respecto a la arquitectura gótica.
- Una mayor diversidad de géneros pictóricos y de estilos. Aparecen los primeros paisajes, el dibujo se vuelve minucioso y detallista.
- Técnicas destacadas són los retablos y las miniaturas, pero hay que contemplar también las vidrieras y los murales.
Hasta aquí hemos hablado de la características genéricas. Pero, si hay una característica que define la pintura de la Corona de Aragón es la potencialidad del que podia haber estado y renunció a estar.
“Ninguna nación se encontraba en Europa tan ventajosamente situada como la de Aragón, para seguir de cerca a la Italia en el camino de las artes”.Pi i Maragall
.jpg)
Marco histórico[editar]
Después de la derrota en la batalla de Muret, la Corona de Aragón emprendrió una expansión por el Mediterráneo, que le suposo una crecimiento territorial y una gran prosperidad comercial. En las ciudades portuárias, había una elevada concentración de gremios y talleres que se dedicaban a la elaboración de objectos artísticos. El arte era otro producto comercial, obras y artistas transitaban por las ciudades más importantes. La Corona de Aragón ostentaba el privilegio de dominar buena parte del comercio del Mediterráneo y estableció una relación estricta con diferentes ciudades italianas. Otra vía de penetración de nuevos estilos es la preséncia de estudiantes eclesiásticos en las universidades europeas. Al volver a sus lugares de origen no solo habían adquirido una nueva sensibilidad estética sino que a menudo llevaban ejemplos que serán imitados como bíblias o arte suntuario. En 1300, Jaime II el Justo, fundó el Estudio General de Lérida, la universidad más antigua de Cataluña. Este estudio está vinculado a buena parte de los códices iluminados que se conservan.
Las instituciones catalanas entre los siglos XIII y XV experimentan un fuerte arraigo. Esto, favorece la consolidación de un arte vinculad a estas.
Una serie de desastres iniciados con Lo mal any primer, pero sobre todo la peste de 1348 hace estragos en la población de la Corona de Aragón y el efecto sobre la demografía, y por tanto en la composición social de este territorio, es más profundo que al oeste de la península ibérica. El sentimento religioso crece, los individuos quedan fuertemente vinculados a santos. los gremios crean cofradias que, entre otras funciones, procuran que sus miembros reciban entierros dignos. Esto favoreció un arte que exalta la vida de los santos.
El reinado de Alfonso el Magnánimo comportó que la corte se desplazara a Nápoles, donde el rey promovió el dispendio auspiciando un arte humanista proveniente básicamente de Italia. Las instituciones catalanas y la Dinastía Trastámara nunca congeniaron, esto desembocó en la Guerra civil catalana durante el reinado de Juan el Grande.
Gótico lineal (1275 - 1350)[editar]
En el siglo XIII, el rey Jaime I no propició un arte de la corte. Así que, el principal consumidor de arte fue el estamento eclesiástico con la orden del Císter y posteriormente de los dominícos i los franciscanos que favorecieron, por lo que respecta a la intura, un gusto arcaizante. Aunque, algunos artistas consiguieron elaborar encargos con un estilo innovador, siendo los siguientes casos excepcioneles desvinculados del arte imponente.
En pintura sobre tabla se observa la preséncia de un incipiente estilo francogótico:
- Taula de Sant Miquel obra atribuída al "Maestro de Soriguerola".
- Taula de Sant Domènec de Guzmán de la iglesia de San Miguel de Tamarite de Litera (Huesca).
Estas dos obras, se encuentran actualmente en el Museo Nacional de Arte de Cataluña.
En pintura al fresco:
En Barcelona y Alcañíz, se conservan magníficass representaciones de gestos militares como:
- Pintures del Palau Aguilar sobre la conquista de Mallorca por Jaime I de Aragón en 1229, actualmente conservadas en el MNAC.
- Pintures del Saló del Tinell.
- Pintures del Castell d'Alcanyís
Estas pinturas, normalmente son señaladas como el inicio del gótico catalán. Todo y que formalmente no significan un gran canvio estilístico, temáticamente hay un giro importante pues es la historia militar como crónica lo representado.
De Huesca, destacan:
- Pinturas murales de la sala capitular del monasterio de Santa Maria de Sixena.
- Frescos de la vida y leyenda de san Nicolás de la iglesia de Sant Fructuós de Bierge (Huesca).
En el arte de la miniatura destaca:
- Sacramentario de los Templarios, misal de 1245-1250 que se conserva en la biblioteca vaticana.
- Maestro Ramón, Biblia, 1268, Vic. Encargada por el canónigo de la catedral de Vic, Pere Saera.
- Haggadà d'Or, (1315 - 1325). Entre el gótico lineal i el italogótico, es una obra representativa de la importancia de la cultura hebrea en las tierras de la Corona de Aragón.
Italogòtic (1325 - 1400)[editar]
Del segle XIV, ens ha arribat el nom de diversos pintors fruit de la importància que van assolir i del canvi de mentalitat, el pintor estava deixant de ser un artesà i passava ser un artista. El comerç amb diferents indrets d'Itàlia comporta que molts artistes de diferents disciplines facin llargues estades a les ciutats de la corona catalanoaragonesa, especialment a Barcelona. Així mateix, cal destacar que nombrosos artistes catalans es desplacen a Itàlia per realitzar encàrrecs. Aquest fenomen és especialment constatable en ciutats de Sardenya com Càller, Sàsser o l’Alger.
Durant el regnat de Alfons el Benigne (1327 - 1336) es consolida l’art italogòtic a la cort. La pesta negra del 1348 farà estralls en la població i el comerç se’n ressentirà. Pere el Cerimoniós (1336 - 1387) continuà amb aquella predilecció estilística per a la cort. El seu artista preferit va ser Ferrer Bassa.
Taller dels Bassa[editar]
Ferrer Bassa esdevé el pintor més destacat del segle XIII a la Corona d’Aragó, és també un dels miniaturistes més destacats, comparteix amb el conegut com a “Mestre de l’Escrivà” els encàrrecs més significatius. Treballà al servei d’Alfons el Benigne i de Pere el Cerimoniós. La seva pintura, molt similar a la de Giotto, representa la introducció de l’estil italogòtic a Catalunya i per extensió a la Corona d’Aragó. Va rebre influències de l’escola florentina com de l’escola senesa i es suposa que va fruir d'un contacte directe amb la pintura del Trecento, donada la immersió que realitzà en l’estil italogòtic. Va rebre encàrrecs de Pere el Cerimoniós per fer els retaules palatins de l’Aljaferia de Saragossa, Barcelona, Lleida, Mallorca i Perpinyà. Treballà, sovint, amb el seu fill Arnau Bassa, ambdós moren el 1348 per causa de la pesta.
- Ferrer Bassa, Frescos de la capella de Sant Miquel, Monestir de Pedralbes, Barcelona.
- Ferrer Bassa i Arnau Bassa, Llibre d’Hores de la reina María de Navarra.
- Arnau Bassa, Retaule de Sant Marc, Seu de Manresa.
Ramon Destorrents[editar]
Membre més destacat de la nissaga dels Destorrents. Pren el relleu a Ferrer Bassa com a pintor de la cort. Destaca com pintor de retaules i com a miniaturista. Va ser un dels darrers artistes que va conjugar les dues tasques fruit d'una major especialització en el futur.
- Retaule de la capella de l’Almudaina, Mallorca.
Taller dels germans Serra[editar]
Els germans Serra: Francesc, Jaume i Pere van realitzar molts retaules per a diferents indrets de la Corona d'Aragó. La preeminència del taller dels germans Serra ha amagat altres focus de producció artística de l'època. Ha arribat fins l'actualitat molta obra que pel general és anònima.
- Pere Serra, Retaule de l’Esperit Sant, Seu de Manresa.
Del taller dels Serra van sortir obres cap a Itàlia com:
- Taula del Sant Sopar, Galeria Regional de Palerm.
Gòtic internacional (1375 - 1435)[editar]
El canvi de dinastia de la corona el 1412, en morir Martí l'Humà sense descendència, va comportar un canvi en el pes artístic de Barcelona cap a València, assolint l’art pictòric de les terres d’Aragó i Mallorca i una major preponderància que el de Barcelona. Destaquen dues figures: Lluís Borrassà (1360 - 1426) i Bernat Martorell (? - 1452) que s’inclouen en el gòtic internacional.
En l'art de la miniatura destaquem una obra vinculada a la cort i una altra vinculada a l'estament eclesiàstic:
- Brevari del rei Martí. (1398- finalitzat posteriorment a 1403)
- Missal de Santa Eulàlia, Pontificial de Girona. Atribuït al sacerdot Rafael Destorrents fill de Ramon Destorrents.
Lluís Borrassà[editar]
Continua l'estil italianitzat que han prodigat els tallers dels Bassa i dels Serra.
- Taula del plany sobre el Crist mort, 1408.
- Retaule de Sant Pere, Terrassa, 1410.
- Retaule de Santa Clara, Museu episcopal de Vic, (1414 – 1415).
Bernat Martorell[editar]
Anomenat "Mestre de sant Jordi" és un pintor que també va dissenyar vitralls, el·laborar brodats i il·luminar llibres. Va dirigir el taller de més producció artística durant el segon quart del segle XV. Disposà de la delicadesa del gòtic internacional i del naturalisme de la pintura flamenca. El tractament de la llum fa pensar que va rebre influències italianes.
- Retaule de Sant Jordi, museu de Chicago i museu del Louvre.
- Saltiri Ferial i hores, aproximadament del 1430.
Altres pintors destacats[editar]
Gòtic internacional amb influència flamenca (1420 - 1495)[editar]
Es continuà exportant art i pintures cap a Itàlia. Destaquen com centres de recepció el Piemont i el comtat de Savoia, però agafa major vitalitat l'intercanvi de pintors i obres entre la Corona d'Aragó i Flandes que ja havia començat durant la primera meitat de segle. En les primeres dècades del segle XV es produeixen els darrers llibres amb miniatures.
La segona meitat del segle XV consolida un estil pictòric propi de la Corona d’Aragó. Sovint, s’ha postulat que és un estil ancorat en el passat per solucions formals com el manteniment dels fons daurats. El cert és que el flux de pintors amb la Flandes gotico-renaixentista desmenteix que fos només un localisme absort de la realitat internacional i comporta l’adquisició d’un gust diferenciat dels habitants de la Corona d’Aragó. No va arrelar mai l'estil hispano-flamenc a excepció del pintor Bartolomé Bermejo.
D'aquesta època, hi ha autors reconeguts però la seva obra ha estat poc estudiada, també es disposa de gran quantitat de taules anònimes. Els primers gravats que es conserven són calcogràfics, malauradament n'han arribat pocs i malmesos o alterats per diferents mans.
Lluís Dalmau[editar]
El valencià Lluís Dalmau és considerat com el pintor que introdueix l’estil i la tècnica de la pintura flamenca a la Corona d'Aragó. Una segona via de penetració de l’estil flamenc és la compra d’obres d’art. Com exemple significatiu, citem que Pere Garró, alcalde de València, va comprar un Sant Jordi pintat per Jan van Eyck per designi d’Alfons el Magnànim que va posseir altres obres del mateix autor. Dalmau resulta un pintor molt enigmàtic, és el pintor de cambra d’Alfons el Magnànim, és escollit com el millor dels pintors per immortalitzar els consellers de la ciutat, però només es conserven dues obres atribuïdes a aquest autor.
- La Verge dels Consellers.
- Taula de sant Baldiri, església parroquial de Sant Boi de Llobregat.
Finalment, cal destacar que València és el centre artístic de la Corona d’Aragó. Quan Dalmau resideix a Barcelona, a partir de 1438, es va convertir en l’artista que més va difondre l’estil flamenc a Catalunya.
Jaume Huguet[editar]
El vallenc Jaume Huguet és considerat com el més notable dels artistes catalans del segle XV, treballà en diferents indrets de la Corona d'Aragó. Va treballar per la cort en el breu regnat de Pere V.
- Retaule dels Sants Abdó i Senén, Terrassa, església de Santa Maria.
- Taula de Sant Jordi i la Princesa.
Bartolomé Bermejo[editar]
D’origen cordovès, rep formació a Flandes va treballar principalment a la Corona d'Aragó.
- Pietat amb Sant Jeroni.
Referències[editar]
- ↑ Esta plantilla está obsoleta, véase el nuevo sistema de referencias. Cita de Pi i Maragall, extreta de: C Eduard, 1997, pàgina 401
Bibliografia[editar]
- VVAA, El Mediterráneo y el arte del Gótico al inicio del Renacimento, Lunwerg editores, Barcelona, 2003, ISBN 84-7782-224-7
- MEDINA, Pedro, Història del'art, Editorial Columna, 1999. ISBN 84-8300-815-7
- CARBONELL, Eduard i SUREDA, Joan Tresors medievals del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Lunwerg editores, 1997. ISBN 84-7782-462-2
- VVAA, Art de Catalunya. Manuscrits, gravats, cartells, Vol 10, Arts del llibre, Edicions l'Isard, 2000, ISBN 84-89931-15-1