Usuario:JoanToniSantana/Taller
EL RISC DE LA DESERTIFICACIÓ EN UN CONTEXT DE CANVI GLOBAL
Segons la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CLD), la desertificació és la degradació de les terres de zones àrides, semiàrides i subhumides seques resultant de diversos factors, com ara les variacions climàtiques i les activitats humanes.
Aproximadament el 40% de la superfície de la Terra està amenaçada pel risc de desertificació, on hi viu el 37% de la població mundial. La desertificació no sols amenaça el potencial del sòl de produir aliments i biomassa sinó que, a les zones afectades, s’alteren els cicles hidrològics, es redueix dràsticament la biodiversitat i es produeixen processos de retroalimentació que afecten importants paràmetres climàtics.
El canvi global actual preveu per al Mediterrani una pujada de temperatures d'entre 2 i 6.3º C, una disminució de les precipitacions i un augment de la variabilitat climàtica. També alerta que s'incrementaran l'evapotranspiració –el que implicarà la pèrdua de recursos hídrics– i la freqüència dels fenòmens atmosfèrics extrems i les sequeres, i assenyala una tendència a la aridificació o desertificació del territori.
Les principals conseqüències de les zones afectades per la desertificació és la pèrdua de l'estabilitat del territori, l’increment de les gran avingudes torrencials, la disminució de la rec`àrrega d’aqüífers, la disminució de la productivitat agrícola i forestal i una pèrdua de la biodiversitat, entre d’altres.
La desertificació en l’àmbit mediterrani
En el context de canvi global actual, l’abandonament de pràctiques agrícoles en terres marginals ha fet que la superfície forestal a Europa hagi patit un procés d’expansió contínua durant les darreres dècades que ha causat una acumulació de combustible forestal, augmentant el risc que es produeixin incendis forestals més extensos (per l’increment de superfície forestal contínua) i més intensos (per al quantitat de biomassa acumulada). La proliferació d’habitatges en interfície urbana forestal els fa endemés molt més perillosos.
Les Illes Balears no en són una excepció: la superfície forestal de les illes s’ha incrementat en un 26% entre la dècada dels anys 70 i l’any 2010, arribant a més de les 220.000 ha forestals (el 44,3% de la superfície insular), de les quals, 185.000 ha són boscos. De la mateixa manera, la biomassa acumulada als nostres boscos s’ha incrementat durant el mateix període, passant dels 34 milions d’arbres forestals que hi havia a la dècada dels anys 70, als més de 67 milions d’arbres, el que suposa una acumulació d’uns 9 milions de m³ de biomassa en els boscos illencs; una biomassa actualment disponible per a cremar en forma de gran incendi forestal.
Com ja és palès, les illes han sofert durant aquestes darreres dècades un fort increment de la superfície urbana i un augment molt significatiu dels habitatges, infraestructures i activitats en el medi natural i rural, incrementant la superfície d’interfase urbana forestal, i conseqüentment la perillositat dels incendis forestals.
Els incendis forestals, especialment en l’àmbit mediterrani, són considerats un dels factors causals més importants de degradació del sòl i dels ecosistemes. Aquesta degradació tanmateix acaba contribuint a la desertificació, amb un impacte significatiu en les poblacions humanes a més de repercussions derivades en el canvi global.
S’ha de tenir en compte que la conca mediterrània ha estat sempre un entorn propens al foc. Els estius càlids i secs, inherents al clima Mediterrani, són el factor principal que controla la pirogeografia dels ambients mediterranis. De la mateixa forma, el règim irregular de pluges present al clima mediterrani, caracteritzat per precipitacions d’alta d’intensitat en períodes curts de temps, augmenta significativament el risc d’erosió post incendi.
Aquesta pertorbació natural històrica dels incendis forestals sobre la vegetació ha propiciat que la vegetació autòctona, sempre vinculada a la presència d’incendis, s’hagi adaptat a un règim de foc en particular mitjançant mecanismes de regeneració i germinació (espècies piròfites mediterrànies, com per exemple el pi autòcton Pinus halepensis).
Ara bé, aquestes adaptacions, tot i que confereixen una certa resistència i resiliència a la vegetació forestal mediterrània, no la converteixen en ignífuga, de manera que els incendis forestals constitueixen a dia d’avui, una de les principals causes de degradació dels espais forestals a l’Europa Mediterrània per dues tendències principals dels incendis forestals:
a) Major propensió a ser més intensos i severs. Hi ha més combustible al territori per mor de l’abandonament rural i augment de la superfície forestal en les darreres dècades i la major disponibilitat per cremar causat per la incidència del canvi climàtic.
b) Increment de la recurrència, donada la major presència i interrelació de conductes humanes urbanes a l’entorn forestal (cases o urbanitzacions envoltades de vegetació forestal habitades per persones que no gestionen aquest entorn forestal) i l’augment d’incidents que això comporta, sobretot per negligències.
El canvi climàtic és un procés que agreuja els impactes dels incendis forestals a la Regió Mediterrània, ja que allarga de manera important el període de sequera (sequeres molt més llargues i intenses), i en predisposa la vegetació a l’incendi i, una vegada aquesta ha ocorregut, en dificulta la seva regeneració i germinació.
Risc de desertificació vinculat al foc en ecosistemes mediterranis
Després d’un incendi moltes variables complexes estan implicades en els processos ecogeomorfològics que es poden donar a les zones incendiades: l’estat de la vegetació, el pendent, el tipus de sòl, la severitat del foc, la intensitat de la pluja, la presència d’estructures de conservació de sòl i aigua (p. ex. terrasses) i la gestió postincendi, juntament amb la recurrència dels incendis forestals, són algunes de les més importants.
La resposta d’aquests factors, pot augmentar la mobilització de sediments als vessants, així com la seva transferència als canals, incrementant el risc d’erosió, podent‐se donar situacions de degradació del sòl irreversibles i, en conseqüència, la reducció de la seva capacitat productiva i fins i tot la desertificació. En aquest sentit, un dels factors causals més importants d’increment de l’erosió i degradació del sòl i en conseqüència de la desertificació a la conca mediterrània, són els incendis forestals i la recurrència en que s’esdevénen, ja que agreuja de manera molt significativa la resposta de la vegetació a la pertorbació i n’incrementa la pèrdua de sòl. Com més elevada sigui aquesta recurrència d’incendis, més probable és la desertificació els espais forestals afectats.
Un estudi elaborat per al Conselleria de Medi Ambient analitza els principals incendis que han afectat els espais forestals de les illes Balears durant els darrers 30 anys. Els resultats han permès detectar àrees que han estat afectades pel foc fins a cinc vegades, una mostra significativa de l’ús indiscriminat i irracional del foc. Aquest fet ha generat que alguns dels ecosistemes de les Balears que més han patit aquesta greu degradació del paisatge, hagin arribat a situacions d’extrema desertificació. Així, el paisatge del llevant mallorquí o la zona afectada pels incendis del Ponent de Mallorca (Andratx 1994 i 2013), han perdut gran part de la seva biodiversitat, donant pas a àmplies extensions de càrritx i garballó, dues espècies afavorides per la recurrència de focs.
Actuacions per a frenar la desertificació
Des de la Conselleria de Medi Ambient es duen a terme actuacions per a intentar revertir la desertificació en les zones forestals altament vulnerables de les illes Balears. Després d’un incendi forestal, una de les actuacions urgents i immediates són les actuacions per al control dels processos erosius, potencialment greus en les primeres precipitacions de la tardor degut a la manca de recobriment del sòl. La principals actuacions són la construcció de feixines (barreres temporals fetes amb troncs i branques gruixades dels arbres cremats, que ajuden a retenir el sòl durant els primers anys posteriors a l’incendi i que, amb el temps s’acaben descomponent i incorporant al sòl) o la realització d’un llit protector o mulch, que consisteix en capolar la vegetació cremada in situ i distribuir homogèniament les restes de manera que el sòl queda cobert per una capa orgànica que impedeix l’impacte de l’aigua directament sobre el sòl i en dificulta l’erosió, així com també permet la incorporació de matèria orgànica al sòl i n’augmenta la retenció d’aigua.
Una altra de les actuacions que es desenvolupen a mig i llarg termini, és la restauració de la vegetació afectada pels incendis forestals, amb la finalitat de millorar la coberta vegetal i minimitzar la pèrdua de la biodiversitat. Les actuacions consisteixen generalment en la reforestació amb espècies forestals autòctones en zones on la regeneració natural no garanteix la futura massa arbrada, sembres, col·locació de protectors contra herbívors i el control de plagues i malalties.
Finalment, una de les actuacions més rellevants és el control i seguiment de les zones incendiades i vulnerables a la desertificació, amb la col·laboració dels equips d’investigació de la Universitat de les Illes Balears (Medycon), amb tècniques de monitorització permanent de les dinàmiques ecogeomorfològiques post incendi forestal, de la vegetació forestal i dels processors erosius, per saber com interactúen aquests amb les tècniques de restauració forestal, sempre amb la finalitat de minimitzar els efectes negatius dels incendis i frenar la desertificació dels espais forestals.
