Usuaria:LaiaCus/Taller

Jo No Sóc Independentista

Artículo

El treball conjunt entre Catalunya i Espanya generà i genera progrés i convivència.

Jo no crec en l’independentisme ni en la defensa dels arguments dels seus promotors. Respecto i defenso la llibertat d’opinió de cadascú. Però jo no crec en la fórmula desconeguda que està present en els debats, des de fa temps, i que els seus defensors no ens expliquen el que ara sembla que han descobert.

Podria basar-me en abundants arguments, però ara em limitaré a exposar algunes vivències personals històriques, acompanyades d’algunes reflexions, i referències sobre el tema.

a) Una vegada, en el decurs dels anys 1935 i 1936 i anterior a la nostra Guerra Civil, i no és una llegenda, sinó un fet real, hi havia un amic meu que posseïa una bandera estelada, que a voltes exhibia defensant les excel·lències de l’independentisme. Després, arribà la Guerra Civil amb el seu cruent i violent desenllaç.

L’exèrcit franquista en el seu avanç ocupava la nostra vila de Santa Coloma de Queralt. Als pocs dies, per celebrar-ho, organitzaren una manifestació per «l’alliberament» dels ocupadors.

La manifestació era encapçalada per una gran pancarta, amb lletres de gran format, que deia així: «Por fin Cataluña vuelve otra vez a su madre patria España. Viva Franco. Arriba España».

Oh, sorpresa! l’autor i redactor de la gran pancarta era el mateix que es passejava amb la bandereta estelada. Quin canvi, veritat?

b) Simultàniament en els balcons i finestres de certs domicilis eren engalanades amb banderes espanyoles; vermell, groc, vermell, que procedien de senyeres, transformades, resultants d’haver-se ajuntat dues tires de franges vermelles als costats i les grogues al centre. Allí es feien visibles els repunts de la màquina de cosir.

La majoria dels propietaris posseïdors exhibidors de les ‘noves’ senyeres eren pro sobiranistes.

c) Però la història segueix. Aquests catalans afins al sobiranisme foren els fidels col·laboradors del franquisme que durant quaranta anys ens governaren amb un règim dictatorial i repressiu.

d) La prestigiosa revista Sàpiens publicà com a mostra una llista molt reveladora: «Els espies catalans de Franco».

e) Igualment el valuós testimoni de la publicació Los catalanes en la Guerra de España, l’any 1951, de Josep Fontana Tarrats, falangista, posava de manifest que el franquisme també era català.

Cap al canvi esperat Després de 40 anys de règim dictatorial, vam arribar a l’albada de la Transició o, al traspàs d’aquell poder polític, a un govern de dreta, i tot seguit a un govern socialista.

La participació d’institucions, organitzacions i d’un gran nombre de persones progressistes que es mobilitzaren arreu de Catalunya i d’Espanya en la clandestinitat a pesar de les persecucions i reprensions, foren les figures determinants en la recuperació de la democràcia, dels drets i de les llibertats, que ens atorgaven el dret a decidir.

Dins aquest entorn vam arribar a les eleccions lliures que ens atorgaren ja el dret a decidir.

Les eleccions generals d’octubre de 1982, que els socialistes vam guanyar per majoria absoluta, vam portar com a lema de la campanya ‘El canvi’. El govern socialista sorgit de les eleccions i, en l’execució del seu programa, anà modernitzant Espanya i Catalunya, ja que no existia cap precedent històric, dotant tota la ciutadania d’un estat de benestar i de progrés.

Insisteixo: aquests avenços s’obtingueren sols per la col·laboració conjunta.

Els catalans, que jo sàpiga, mai havíem tingut en cap govern d’Espanya, de forma continuada, dos ministres catalans, com en els anys que presidiren Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Entre ells, hi havia el malaguanyat Ernest Lluc, el precursor de la moderna i universal llei bàsica de sanitat.

Catalunya i Espanya, ja fa 30 anys gràcies als governs socialistes, s’han equipat com mai de polítiques de benestar, ensenyament, sanitat, pensions i serveis assistencials públics moderns i de nivell europeu.

Ara, dins el rebombori de l’independentisme, no he escoltat dels seus promotors cap explicació a les noves generacions i a la ciutadania dels precedents històrics que he desgranat, que ens conduïren a «guanyar les llibertats». Per què aquells que ho coneixen ho desfiguren, ho silencien i no ho expliquen?

Siguem seriosos i no juguem amb la història. Silenciar, mutilar la història, no es pot considerar un insult a la intel·ligència i a la dignitat de la gent jove i de la ciutadania?

Vista la història: qui m’assegura que entre els actuals promotors de l’independentisme, si es donés un canvi de sistema polític, no es podrien transformar com les senyeres quadribarrades de la història?

El treball conjunt, i la col·laboració mútua, entre Catalunya i Espanya, generà i genera convivència i progrés.

Autor

• Jaume Custodi Torres. Fue diputado en el Congreso de los Diputados por Tarragona. Cofundador de la Unió de Pagesos. Cofundador de la Cooperativa Agropecuaria i Caixa Rural de Santa Coloma de Queralt. De la Marxa de la Llibertat, de l’Assemblea de Catalunya, del PSC.

Referencia

Publicado en el Diari de Tarragona, 09/12/2013