Usuario:Toni.paredes/Taller

== Urbanalització

==

(Dels conceptes urbanització i [[banal]]) es un nom ideat per Francesc Muñoz, doctor en Geografia i professor de la Universitat autònoma de Barcelona desde 1995. Es coneix amb el nom de urbanalització a aquelles zones o àrees urbanes en que estan estructurades, construïdes o orientades de una mateixa manera o amb un certa semblança respecte una de les altres. Aquest concepte fa referència a detalls concrets de les ciutats que poden considerar-se iguals en quant a la seva construcció, orientació o estil de vida. Quan la semblança entre una ciutat i un altre son iguals, existeixen idees banals d’aquestes ciutats. Es quan la ciutat passa a tenir una percepció banal del concepte, es a dir, que la percepció de la ciutat deixa de tenir importància i valor. La igualtat en certes àrees urbanes fa que allò que estàs observant deixi de tenir la consideració que li mereix per el sol fet de veure sempre el mateix. Per tant, la urbanalització es refereix a un fenomen de naturalesa certament complexa. Durant les últimes dècades, les ciutats s’han anat orientat de forma molt clara cap al consum i les activitats relacionades amb el oci, la cultura o el [[turisme global]], mentres que les seves perifèries han estat objecte de la dispersió de poblacions, activitats i residències. Si ens fixem en el paisatge [[urbà]], veiem com ciutats diferents; amb historia i cultura diferents de població i extensions res comparables i localitzades en llocs molt diferents del planeta, experimenten transformacions molt similars i acaben produint un tipus de paisatge estandarditzat i comú. Un paisatge repetit i reincident apareix davant els nostres ulls que van marcant territoris tallats per el mateix patró en un mateix relat visual. Observem així un tipus de urbanització banal del territori, que es pot repetir i replicar en llocs diferents.

=== Característiques ===

1.- en primer lloc, la especialització econòmica i funcional que redueix la diversitat d’activitats i, per tant, a través de monocultius rentables a curt plaç, acaba per anular la complexitat de la xarxa urbana de relacions per, homogeneïtzar igualment el paisatge humà. 2.- la segregació morfològica de l’espai urbà, es a dir, la progressiva dificultat per la barreja de paisatges o morfologies urbanes. A mesura que la cartografia de les funcions va unint illes de funcionament especialitzat, s’acaba traduint en la producció de paisatges autistes, amb poca relació entre ells, separats per barreres i discontinuïtats, tant físiques com virtuals, que fan difícils trobar els continguts de la diversitat i complexitat pròpies del paisatge urbà. 3.- finalment, i com a conseqüència dels processos anteriors, la tematització del paisatge de la ciutat. La ciutat experimenta un procés de simplificació i banalització que afecta tant al territori construït com als comportaments de qui els habita. La ciutat urbanal es suporta sobre quatre requeriments en el qual la seva presència, en dosis diferents, manté i alimenta el procés de urbanalització. a) la imatge com a primer factor de la producció de ciutat b) la necessitat de condicions suficients de seguretat urbana c) la utilització d’alguns elements morfològics de la ciutat com espai públic en termes de “platges de oci” d) el consum de l’espai urbà a temps parcial, que implica el predomini de comportaments vinculats a la experiència del visitant entre llocs mes que el de l’habitant de un lloc

L’autor senyala que mes que urbanització podem parlar de urbanalització, ja que els espais públics son utilitzats com llocs de oci de forma estandarditzat, s’estableixen programes de seguretat i vigilància de manera generalitzada, es desenvolupa un consum del territori a temps parcial, es multipliquen els barris residencials de cases amb fileres, entre altres elements. Cada vegada mes repetitiu i reincident. Així, ciutats com Londres, Buenos Aires i Barcelona porten certs patrons comuns, a on la impressió de recórrer una autopista o el seu centre històric (guarden els seus matisos) poden semblar un paisatge cada vegada mes repetitiu i reincident. Observem llavors un fenòmens de naturalesa certament complexa que posa sobre la taula un tipus de urbanització banal del territori, que es pot repetir i replicar en llocs diferents. En relació a això, ens hem de preguntar; es tan certa la homogeneïtzació de l’entorn urbà en llocs diferents del territori? s’apliquen actualment mesures i polítiques urbanes estandarditzades i comunes per experiències internacionals dissímils? Representen els paisatges urbans llocs genèrics a on la similitud dels programes de disseny urbà va de la ma amb els usos i comportaments equivalents que poden tenir cabuda amb ells? En últim terme, el geògraf Francesc Muñoz senyala que es fa evident la inexistència de un procés global de homogeneïtzació dels territoris urbans, ja que a pesar d’existir transformacions i formats especials similars, com espais comercials, les recurrents àrees turístiques i de consum,el cert es que sempre existiran diferències entre una ciutat i un altre. En aquesta mesura, el concepte de urbanalització es refereix a que si be els espais urbans no son idèntics, les particularitats i peculiaritats pròpies del lloc es gestionen tan similars com ho permeten. Així doncs, el concepte no te tant a veure amb la homogeneïtzació de les ciutats, sinó que, per el contrari, amb la gestió de les seves diferències que duen a dissenys i plans cada vegada mes estandarditzats

=== Aportacions

===

Jose Luis Pardo es refereix a la banalitat com una condició de la nostre societat contemporània, íntimament vinculada a la cultura i al consum de masses. Pardo descriu la “ cartografia semàntica” de la banalitat a partir de dos sistemes de coordenades: el sistema del gust i el sistema del brillo. El primer sistema s’articula a partir de dos elements: energia i [[diversió]]. El segon sistema ho fa a través de la suavitat i de [[neteja]]. Segons Pardo, la banalitat es el resultat i la banalització el procés de fer-se banal. Qualsevol espai en el mapa de la banalitat i qualsevol moment del procés de banalització resulta de la interacció dels dos sistemes i, mes específicament, de combinacions particulars dels quatre elements: energia, diversió, suavitat i neteja. Pardo defineix el concepte de banalització de una forma específica: “ el modo en que las formas de actuar, pensar, decir y sentir quedan atrapadas en esas coordenadas del sistema del sabor y del sistema del brillo (energía, diversión, limpieza y suavidad), que pretenden encerrar todo lo que no es banal, todo lo que merece la pena sentir o decir”. Agafant la frase de Pardo, podríem plantejar la urbanalització com: “el modo en que las formas de pensar, proyectar y, finalmente, habitar la ciudad, son integradas en las coordenadas del sistema del sabor y el sistema del brillo. Ambos sistemas tratan de incorporar toda forma posible de ciudad no banal, toda forma urbana que vale la pena ser pensada, proyectada y, finalmente, habitada”

=== Bibliografia

===

1.-http://www.plataformaurbana.cl/archive/2.../2010/06/21/urbanalizacion 2.-http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/03/28/q...dern/1396019326_360878.htm

3.-http://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis%3Fcodigo%3D5476

4.-http://[http://www.tdx.cat/bitstream/handle/1080...2/fm1de5.pdf%3Fsequence%3D www.tdx.cat/bitstream/handle/1080...2/fm1de5.pdf%3Fsequence%3D]

5.-Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales. Francesc Muñoz, Ed. GGLlibre: “Urbanalización; Paisajes comunes, lugares globales” Muñoz, Francesc. 2008, ed. Gustavo Gili, SL https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Homogeneitzacio_de_l%27espai.jpg